Si les avantguardes van utilitzar la tècnica del collage com a estratègia de recerca artística, convertint-se amb el temps en un model de creació “museïtzat”, les classes populars també van tenir el seu propi mètode de reutilització. En èpoques de crisi econòmica l'instint creatiu es va canalitzar a través de la unió de retalls de tela formant una composició feta de pegats, tal vegada amb menys afany investigador que el proposat per les avantguardes però si amb el mateix èmfasi creatiu.
Per a sintetitzar diguem que el collage és a les avantguardes el que el patchwork és a les classes populars. Mentre el collage es realitzava amb retallades de paper, amb les seves posteriors derivacions procedimentals cap al decocoupage i les seves evolucions objectuals cap al assemblage, el pactwork es realitza amb retalls de tela.
Aquest podria ser el fonament conceptual del treball de Txell Monterde, però ella ens ofereix amb els seus treballs una original novetat: el patchwork ceràmic. Amb la novetat de què no es tracta ni de tela ni de paper sinó de primes làmines de porcellana que reprodueixen, gràcies a la tècnica de colada amb motlles d'escaiola, una variadíssima galeria de textures materials i visuals que posteriorment són retallats, assemblats, pegats, etc. donant lloc a composicions que es mouen entre l'artístic, el funcional o el simbòlic. Com a ella li agrada recordar, la idea va sorgir en un centre social on arribaven caixes de cartó amb aliments. De l'observació d'aquest material pobre va sorgir la idea de rescatar-lo i dignificar a les persones que se servien d'aquestes caixes, en unes ocasions per a portar-los aliments, en altres per a fabricar les seves pròpies cases.
Les caixes de Txell, tenen la particularitat d'estar fetes amb una mena de porcellana translúcida que deixa passar la llum: com a caixes de llum. Les seves construccions translúcides són humils com el cartó però tenen un objectiu encomiable: portar llum a la foscor que ens envolta.
La proposta de Joana Anguera ens presenta dues línies de recerca: una funcional lligada al disseny d'un objecte d'il·luminació, l'altra amb una forta càrrega emotiva i poètica. De nou el fil conductor és la porcellana translúcida i la llum. Veiem, una altra vegada, la pugna de la ceràmica per alliberar-se de l'obligada funcionalitat. I Joana ens mostra amb claredat la versatilitat d'un mateix objecte ceràmic que compleix la seva funció pràctica i ens fa reflexionar. En col·locar l'objecte utilitari al costat de la instal·lació lumínica, ens mostra l'escissió no superada i ens obliga a prendre partit.
La bellesa del seu llum de nit amb les subtileses produïdes per la diversitat de gruixos obtinguts amb diferents temps de colada i l'aplicació posterior de vidriats, és innegable. És una font lumínica de plaer estètic. El seu treball es completa amb una senzilla instal·lació. En aquesta ocasió amb un sentit menys social però més existencial. La proposta, de gran simplicitat formal, és una tira de llums encapsulades en petits contenidors de porcellana, similars als utilitzats en el llum que podrien entendre's com a metàfores de les vides que il·luminen i que amb el temps es van apagant, en la línia de treballs com "Untitled" (Last Light), aquelles tires de llums de Felix Gonzalez Torres. La simplicitat de la proposta emfatitza el seu significat ja que es converteix en una metàfora de la fragilitat de l'existència i, alhora, de la seva bellesa.
